Membrana de vianants
De GERMINADOR wiki
Imaginem un pas de vianants molt concorregut, ample i regulat per semàfors, on cada pocs minuts una gran quantitat de gent s'acumula a banda i banda del carrer esperant, formant dos murs humans com els fronts de dos exèrcits medievals que es miren fit a fit separats pels vehicles que van passant. En qualsevol gran ciutat en podem trobar molts exemples. A Barcelona podem prendre com a referència els passos que hi ha al capdamunt de Portal de l'Àngel o entre la Plaça de Catalunya i les Rambles.
Cada pocs minuts els vehicles s'aturen i deixen el pas lliure. Aleshores els vianants avancen l'un vers l'altre, com dos fronts, en dues direccions oposades que els duu a la confrontació. Al mig del pas els dos fronts, que inicialment eren murs compactes, s'han tornat permeables, es troben i es creuen, i les fileres d'un bàndol penetren a través de les fileres del bàndol contrari, fluidament, amb un nombre sorprenentment baix de xocs o incidents, fins que cada front s'allunya a esquenes de l'altre i tothom aconsegueix passar abans que el semàfor dels vianants es posi vermell i el carrer torni a ser ocupat pels vehicles.
Aquest fenònem de permeabilitat es pot entendre com la construcció conjunta d'una membrana a través de la qual els vianants d'ambdós cantons aconsegueixen passar a l'altra banda. Aquesta membrana és el fruit de negociacions no verbals que permeten establir canals de pas. El mecanisme (crec que estudiat pels psicòlegs com a part de la recerca sobre comunicació no verbal, caldrà seguir la pista) provablement funciona gràcies a que algunes persones de cada cantó creuen el carrer més depressa que d'altres. En avançar-se als seus veïns de cantó obren forats en cada front, aquests forats permeten als primers vianants que es creuen al mig del pas disposar d'espai lliure per on evitar el xoc, simplement efetuant lleugers canvis de trajectòria a dreta o esquerra. Els vianants que venen darrera d'aquest cap de front provablement es limiten a situar-se darrera dels primers, de manera que la negociació d'uns quants vianants capdevanters estableix les vies de penetració, a través de les quals la resta de vianants que els segueixen consolidaran els canals de pas.
Si analitzem aquest fenòmen de forma àmplia veiem com es tracta d'un subsistema local (vianants en un pas) dins d'un sistema més global (el del trànsit de persones i vehicles a la ciutat). Aquest sistema més global efectivament està regulat per regles i condicionat per decisions urbanístiques que fan possible que es doni una situació on dos grups de persones es concentren cada pocs minuts per creuar un espai en direccions contraposades. Els vianants que creuen un d'aquests passos són coneixedors de les regles del sistema global, concretament saben que cal esperar a que el semàfor els doni pas, i que hauran de passar només per damunt del terra ratllat i només mentres el semàfor els continui donant pas. Ara bé, en el moment en que creuen el pas es produeix un fenònem de negociació que constitueix un sistema local de noves regles efímeres que possibiliten el trànsit de persones d'una forma òptima similar a com dos bancs de peixos es creuen i segueixen posteriorment el seu pas.
Malgrat tenir objectius aparentement contraposats (la meitat dels vianants desitja arribar al cantó del carrer contrari a l'altra meitat) aquests desconeguts comparteixen un destí comú que respon a la voluntat de creuar el carrer en un període de temps raonable evitant incidents. La creació d'aquesta membrana de vianants es pot entendre com una creació conjunta sense proposta de creació i sense regles formals, atès que les regles que operen en el sistema global del tràfic de la ciutat no poden explicar per sí soles com es contrueix la membrana. Empreant expressions pròpies dels estudis de la complexitat podríem dir que es tracta d'un exemple d'autoorganització, d'autoregulació, durant el qual i per un breu període de temps apareixen pautes o patrons nous que es desfan tot seguit.
El sistema global proporciona unes circumstàncies, en podríem dir 'constriccions', a partir de les quals els vianants, a través de la seva interacció, desenvolupen un sistema local efímer que no respon a cap proposta d'actuació o pla preestablert. No existeix una proposta de creació de membrana, la membrana es construeix per necessitat dels seus protagonistes anònims i encara que té lloc com a part del context global del trànsit urbà, no respon a la voluntat de l'urbanista que va dissenyar el pas de vianants, atès que per a l'urbanista la membrana es troba en una àmbit massa local. L'urbanista pressuposa que per a un flux màxim de persones en un espai i un temps determinats, els vianants sabran crear la membrana, i no li cal establir normes per regular la negociació que fa possible la seva construcció.
Per bé que l'existencia del pas de vianants possibilita el fenòmen de la creació de membrana, el disseny del pas de vianants no es pot considerar un disseny de membrana. La creació de la membrana de vianants es pot entendre com un fenònem de creació conjunta que els seus protagonistes duen a terme sense obeir a cap proposta prèvia de creació conjunta.
