Argila - explicació dibuixada - fàcil de reprogramar

Alguns processos de desenvolupament comunitari de software lliure s'han descrit utilitzant la metàfora de les capes de pell de ceba. Segons aquest model hi ha diferents "capes" o nivells d'implicació en el desenvolupament d'un software, des d'una capa externa amb molts usuaris que simplement l'utilitzen i, potser, reporten a alguns errors, a un nucli central format per un (el mainteiner) o pocs usuaris que decideixen la incorporació d'aportacions, les línies de desenvolupament i coordinen les tasques a fer. Entremig hi ha diversos graus de contribució i compromís amb el projecte. En el model de capes de pell de ceba teòricament qualsevol persona pot passar d'una capa a l'altra. El fet d'anar entrant cap a l'interior pot dependre de normes d'elecció i/o reconeixement social, del nivell de coneixements o la capacitat per adquirir-los i de la disponibilitat que cadascú pot destinar. Aquest esquema s'ha utilitzat per descriure projectes com el desenvolupament del kernel de Linux, la distribució Debian o el software de servidor Apache. També serveix per descriure el projecte Wikipedia incloent la creació de l'enciclopedia i el desenvolupament del software que ho fa possible.

L'escenari previst per Argila s'imagina diferent del de pell de ceba. No hi hauria d'haver una diferència significativa entre el nombre d'usuaris que participen de l'experiència de creació col·lectiva i aquells qui modifiquen i fan evolucionar el software. De fet la idea és que potencialment tots els usuaris són participants i desenvolupadors; la curva d'aprenentatge per fer servir el software o per modificar-lo és curta i equiparable. Aquí està també un dels reptes de la proposta i la possible paradoxa: si se simplifica la manera de programar es podria estar creant una mena de "llenguatge d'autor" que requereix d'un nivell més baix de software més difícil de reprogramar i que podria imposar els seus límits. Aquesta situació és la que es mostra diferenciada en tots blaus a la il·lustració